12 abr. 2011

Concert de Pink Floyd a Madrid

Fa cosa de dos setmanes, Kike hem va fer un regal meravellós. Hem va regalar l'oportunitat de viure en directe un concert de la gira de Roger Waters amb el disc de The Wall, un dels 5 discs més venguts de la història que després de 30 anys segueix sonant i influint en els grups de música actuals.
El concert no va defraudar, l'espectacle que acompanya a la música el converteix ben bé en més que en un musical, és una opera prima amb una història que es desenvolupa i uns personatges principals. Per això també Pink Floyd és la base de la música progresiva, pel seu extens disc que cançó rere cançó ens va contant el que li passa al seu protagonista, Pink.


La vida de Roger Waters va estar marcada per l'absència de son pare, mort a la Segona Guerra Mundial, i per la presència d'una mare sobreprotectora. Per això la guerra i les dicatadures és una constant en tot el disc, el fil conductor de la història que arriba fins als nostres dies a través de referències clares a les guerres actuals.
Durant el descans, sobre el mur que es va anar construint en la primera part del concert, es varen projectar imatges de morts de guerra, amb dades referents a la seua vida i mort. Roger Waters va agraïr a tots els familiars que li havien fet arribar aquestes dades, i va ficar així un toc especial d'unió entre realitat i ficció, on unia la història imaginaria de Pink, la seua vida i la nostra, la de la gent que des de totes les parts del món ha anat enviant eixes imatges que ja formen part del passat.

Kike m'havia comentat que podria ser una gran idea contar amb un grupet de xiquets en cada ciutat que s'actuava per a cantar el "we don't need no education". Així que vore els xiquets pujar dalt de l'escenar va ser un moment molt més especial encara. Un grup de xiquets que per les seues circumstancies de la vida han estat vinculats al món de les drogues, i en concret al Proyecto Hombre, i que amb aquesta experiència van tenir l'oportunitat d'aprendre que hi ha moltes més coses en la vida que ens poden "alucinar", com la música.

En resum, va ser tota una experiència, jo conec als Pink Floyd des de fa més temps del que recorde, perque sempre que sentia l'estribillo de la cançó notava que algo s'accelereva dins de mi, i volia sentir-lo més. A França vaig vore per primera vegada la pel·lícula, i la història hem va impactar encara més.

Ara després de l'experiència del concert, ja sempre formaran part de mi frases com la de que no necessitem que ens controlen mentalment, o que la por crea murs. Tota una ideologia sociocultural que ha marcat i seguirà marcant a la gent, en una linea lliberal i oposada a la violència.

Vos deixe amb l'especial d'Informe Semanal, dedicat a Pink Floyd

Publicar un comentario