Ja és nadal, ja és nadal, ja és temps de comprar

Avui he tornat a tindre un dels meus somnis, d'eixos en els que el meu subconscient es comunica amb mi quan estic dormida. 

Com sól passar-me, el somni ha sigut prou extrany, però jo he entés el missatge. 

El planeta Terra s'havia convertit en un lloc inhòspit, seguiem fent vida allí (treball, compres, estudis...), però a l'hora de descansar cadascú agafava una nau gegant per anar al seua ciutat dormitori. Aquestes ciutats quedaven com flotant a la capa externa de l'atmòsfera, i cada dia, per anar i tornar, passavem per un fum de controls que ens deiem si estavem contaminats, i per tant si podiem o no accedir a la nau.

L'escena que més recorde és la següent: Estic a l'aeroport espacial on agafe la nau que hem portarà a casa, no se perquè però sóc un home i estic amb el meu fill; venim de fer les compres de nadal i ens disposem a passar el control de líquids. Les màquines estan col·locades en fila a la pared, com els telèfons públics als aeroports; són, com no, un poc extranyes, com una marraixa de cinc litres, de la que penja una espècie de surtidor on jo he de pixar. 

Fins ahí sembla un somni. De repent, mentre estic passant la prova de líquids comence a pensar en què hem convertit la Terra: un lloc castigat, cremat i al que sols anem per a traure'n profit, agafant béns, i comprant, comprant, comprant.... consumint-la. En eixe moment la màquina controladora de líquids detecta una infecció a la meua orina, i s'activa una alarma que sona per tot arreu. 

Han detectat que pense, i per si fòra poc encara tinc humanitat, així que les patrulles de control comencen a perseguir-me. El més curiós de tot, és que eixes patrulles de control són de risa. Van en unes naus pilotades per policies, però dins porten bandes de rock infantils amenitzant, amb xiquets disfreçats i llums de colors. I he despertat.

La meua interpretació del somni ha sigut la següent: 

Aquesta última setmana m'he comprat molta roba. La veritat és que podria dir que hem feia falta, però sempre que mire el meu armari m'ataca la conciència. Si ho pensem bé, la roba és quelcom funcional; serveix per a protegir-nos de l'exterior, principalment per a que ens resguardem del fred en hivern, i per a que tapem les nostres parts en estiu. Vist des d'aquest punt de vista, podriem portar eixa roba que ha passat de moda... perquè està nova, o tal vegada ha perdut el color, però abriga igual. Però no ho fem; és més, si vegem algú que ho fa, el critiquem, l'etiquetem de "deixat" i pensem que no sap cuidar la seua imatge.

El somni ha sigut un atac a la meua conciència que intenta ser no consumista, i que aquests dies ha tingut un baixonet. 

Consumim i consumim, mentre la nostra Terra Mare sofreix les conseqüències. 

Ja no reutilitzem, comprem i tirem.

I mentres tant, qui és l'encarregat de dir-nos que ho estem fent mal. Unes autoritats que donen risa, que per fòra tenen una aparença de seguretat, però que per dins segeuixen sent uns infantils, uns despreocupats que els importa tres pitos el que passe d'ací uns anys, perquè ells ja no estaran. 

D'altra banda els nous escaners que s'estan implantant a alguns aeroports també han fet acte de presencia. Quina casualitat què les úniques dos empreses que poden fabricar-los siguen nord-americanes. Creen una nova necessitat i obliguen als usuaris a dependre d'ella, sense importar l'impacte que puga tenir, està vegada no sols en el medi ambient, sinò també en el cos humà. 

Sols espere haver-vos fet reflexionar durant uns minuts. 

Bones festes a tots i feliç 2011, vos dessitge pau, amor i responsabilitat. 

Su.