Necessite cridar al món que sóc feliç al teu costat. Que somric a l’imaginar-me que un dia acabaré de sopar i podré ficar-me a llegir al teu costat, al sofà, tapada en la manteta, sense pensar que vull canviar el canal o simplement apagar la televisió, perquè sé que el que estan fent no m’agrada. M’irriten les tonteries que diuen i m’irrita quan la gent que hem rodeja les veu.
Mon pare s’acaba d’enfadar en mi perquè m’ha preguntat si a mi no m’agradava decorar la casa quan venen els nadals, i la meua a resposta ha sigut: i a tu?
De repent ho ha pres com un atac feminista. Una de les meues eixides, segons ell. I m’ha respost que si jo anava tots els dies en el camió a portar taronges. M’he sentit perduda. Perquè a mi ni siquiera se m’havia passat pel cap que ambientar la casa als nadals fóra cosa de dones. M’he adonat de que realment mai m’ha importat massa ficar el betlem o plantar l’arbre de nadal, tal vegada perquè sempre ho han fet ma mare i la meua germana, i perquè jo sempre he considerat que ho fan molt bé.
Al mateix temps també m’he adonat de que m'agradaria tindre la capacitat de tirar-li en cara a mon pare, que els betlems no són coses de dones, ni els camions de dones. I que ma mare, a qui ell considera que “ajuda” a fer alguna cosa a casa, treballa tant o més que ell. Però clar, ma mare m’ho recriminaria, ja que ni ella entendria la meua postura. Serien atacs personals, sense respecte per les persones que hem volen, i que sempre m'han cuidat de la millor manera que han pogut.
I aleshores pense jo, que per a què intentar-ho. I així he acabat sent una persona a qui li costa dir el que pensa. Mai he considerat que mon pare fos un masclista, perque el mire amb amor, amb ulls de filla. Ara pense que ho és, igual que ho és ma mare, i igual que ho he sigut jo tot aquest temps per no he intentat menejar ni un sol dit per canviar-ho.
Sols necessitava aclarar que de vegades som les dones, les primeres masclistes. I que de vegades els homes no ho són.
Com tu, que m’ajudes a expresar el que pense, que m’incites a cridar.
Per això necessite dir a tot el món que t’estime, perquè després d’intentar passar un ratet més amb els meus pares al saló, mentre ells veuen la tele i jo llig un poc, he sentit que volia estar al teu costat. Perquè m’omplis. Perquè hem fas sentir lliure, dona, estimada, capaç, humana. Perquè hem fas cridar quan hem sent una humana.
I ara podeu gaudir amb aquesta oda a la dona, i també a l’home que l’ha escrita.
Sents a dins teu una veu que sospira.
Et parla tremolant, contenint-se la ira.
Plou amb força i et cau al damunt,
SI NO ET COBREIXES NO HO FARÀ NINGÚ,
primera lliçó de la teoria.
Sents a dins teu una veu que sospira.
Et parla tremolant, contenint-se la ira.
I un cartró barat és el decorat,
on pengen els retalls de la teua vida.
Tu vols progressar, rebre el que et pertany.
RECORDA QUE SER DONA NO ÉS UN ESBORRANY,
amplifica la teua veu: NO SERVEIXES A CAP HOME NI DÉU.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que m’encises,
i lluitaré contra la realitat.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que et desitge,
i ens saltarem el camí marcat.
Viure cada dia una nova epopeia,
ni devota, concubina ni donzella,
gaudir dels moments, tenir el teu temps,
a tu no t’han parit de cap costella.
Deixa d’esperar, arreplega el que has sembrat,
no seràs mà d’obra barata del patriarcat.
Drets aconseguits, sentiments oprimits,
encara queden minuts per a guanyar el partit.
CRIDA CRIDA CRIDA, ja n’hi ha prou d’alegria fingida.
CRIDA CRIDA CRIDA, ja no creus ninguna profecia.
Saps que si alces el cap, tremolaran els ciments.
I mires més enllà, t’assoltaras els cordells.
CRIDA CRIDA CRIDA, si et reveles no tindran altra eixida.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que m’encises,
i lluitaré contra la realitat.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que et desitge,
i ens saltarem el camí marcat.
Parteixes de, principis que, són del passat encara no soterrats.
I les mirades dels ullets que tu hem posaves,
el caliu que m’anima a seguir cara dins.
Parteixes de, la base que, tot ve donat, tot pressuposat.
I les anades i tornades de l’autoestima,
no acabaran amb la teua resina.
CRIDA CRIDA CRIDA, ja n’hi ha prou d’alegria fingida.
CRIDA CRIDA CRIDA, ja no creus ninguna profecia.
Saps que si alces el cap, tremolaran els ciments.
I mires més enllà, t’assoltaras els cordells.
CRIDA CRIDA CRIDA, si et reveles no tindran altra eixida.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que m’encises,
i lluitaré contra la realitat.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que et desitge,
i ens saltarem el camí marcat.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que m’encises,
i lluitaré contra la realitat.
Quan caiga la nit sobre els camps,
quan dorma tota la ciutat,
et diré que et desitge,
i ens saltarem el camí marcat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario