15 ago. 2010

Somnis extranys

Avui he tingut un altre d’eixos malsons que hem deixen esgotada. He despertat a meitat de la nit amb una sensació extranya, de descans al adonar-me que tot havia sigut un malson, al temps que hem sentia cansada, dèbil i confosa per no entendre que és el que causa al meu inconscient eixa por d’un món que sempre m’intenta fer mal.
Al somni seguia de vacances, estavem el grup de gent que viatjarem a Rep. Dominicana tombats sobre la gespa de l’entrada d’un gran hotel, prop del mar. De sobte alguna cosa començava a anar mal, i encara que no recorde amb precissió com ha començat tot, sé que algú ens estava atacant amb armes grans, metralletes i altres armes de foc. Recorde primer a un home, d’uns 50 anys, vestit de militar, amb bigotet i una gorra quadrada, aquest conseguia matar a algun dels nostres, i d’alguna forma arriba al nostre costat. Tant prop que el veig amb la metralleta apuntant-me a la cara, però amb una posició que m’afavoria, ell tombat al terra amb el arma cara mi, i jo amb un peu sobre el seu pit intentant disparar una pistola que els meus dits no podien controlar; al final algú li pega per darrere i eixim d’eixa situació.
Tota esta escena ocòrre a un carrer normal, d’aquestos de urbanitzacions d’estiueig a vora mar. L’hotel estava rodejat per un arbust d’uns quants metres, i allí estavem gitats a la sombra dels arbres fins que aparegué el militar.
Després comencem a menejar-se, alguns dels nostres companys es queden darrere. No se qui son, sols recorde la precéncia d’Inés, Àlex i Kike. Intentem avançar, fugir d’aquest lloc que sembla perillós, i ens topem amb una parella jove. Al principi desconfiem d’ells, no sabem qui són, també porten armes, i a més pareixen asabentats del que està passant. Ens donen ordres per avançar poc a poc, en silenci. Confiem en ells, semblen controlar la situació. Avancem sigilosos, com si portarem rodes al nostre cos i forem tancs lents i molt vistosos en mig d’un espai obert. Quan ja estavem prop de la cantonada del carrer, apareix una altra xica, al principi ens confón, nosaltres pensem que va amb la parella i ells la confonen amb una del nostre grup, fins que ens adonem que venia a per nosaltres. El pànic torna, correm, hi han dispars, fugim, ens separem. Kike i jo girem una cantonada, hem conseguit escapar, però estem assustats.
Ens trobem a un carrer transitat, topem amb un vendedor ambulant, un d’aquests que porta un carret amb dos rodetes davant i dos pates a l’altra banda, que ell alça per espentar el carret i seguir caminant. Porta pinya i una paraigües el protegeix del sol.
A la nostra esquerra queda el carrer, i a la dreta un riuet. Sembla que estem sobre un pont. De sobte passa un cotxe i de la ventada una papallona s’apropa a la nostra cara. Tenim por, tenim por de tot. La papallona ens assusta i botem al riu per a deixar-nos portar per la corrent.
Desperte. Hem sent extranya, cansada, però sobre tot confosa per no entendre que és el que fa que somie eixes coses. Malsons d’acció on fugeisc de coses males. Quan vaig despertat estava suada, tenia molta calor. El dia havia sigut normal, vaig eixir a correr pel que havia cremat energia. Però també es deveres que havia estat un poc trista, mirant les fotos del viatge, desorientada i amb ganes de treballar en alguna cosa, amb ganes de sentir-me útil.
Publicar un comentario