Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d'un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com la gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l'arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
—Això és un xiquet que plora per ací! —va dir-se tota estranyada.
—Eeeeeh, Eeeeeh! —s'oïa en la fosca.
Sí que plorava un criançó, i ben prop.
Davall a pleret entre els oms. Se'l va sentir a la vora.
A l'esmortida claredat d'un fanal d'oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d'un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l'abandonat.
Ella es compadia de tot car de l'infant , i ja pensava d'endur-se'l a sa casa.
En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en braç i la bugada en l'altre, va arribar davall del fanal d'oli penjat a mitja costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
— I queixalets també!! —retrucà el xiquet amb una veuarra d'home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs i grandots, mig corcats, corbats com els de un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d'impudícia i de maldat.
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l'aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa —i desobedient també!—. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: "No vages de nit a la font!" Però cà!...
Això que, malgrat l'encontre amb el diabòlic criaçó, va seguir la costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d'oli enllumenava el safareig. Ella s'hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca, que es va posar a plorar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats i llavava en silenci, vinga, vinga, sense girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.
La vellarda no va respondre, com si no l'hages oïda.
Res, la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d'ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l'endolada amb una veu que gelava la sang:
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n'entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una tela negra ho va tapar tot.
Quan retornà, era a casa seua gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l'havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora dels safareig de la font.
3 comentarios:
Hola Susanna. A mi també és la que més m'ha agradat de sempre. Em feia un poc de por i m'aborronava sols d'imaginar-me el llavador, jeejej.
M'ha agradat que te'n recordares.
Susana
Al meu fill no és la que més li agrades precisament... Encara que a mi el que més m'agrada és la moralitat que té. Vegeu què passa per no fer-los cas als pares?
La primera volta que me'l vas contar, em vas assustar i tot!
Publicar un comentario