I serè per sempre poble...

Quan vaig arribar al pis al que encara estic vivint vaig trobar penjada a la nevera una de les poesies de Vicent Andrés Estellés que més coneixia. 

Segurament l'havia escoltada per primera vegada al col·legi Ausiàs March de Llutxent, on vaig crèixer, i tal vegada, per segona i tercera vegada.... M'agradava, hem feia sentir part de la meua terra. Com un arbre que arrela, però que a més té l'oportunitat de caminar, i parlar. 

Tindre-la a la nevera de casa va suposar llegir un fragment cada vegada que passava per davant, sentint resonar en el meu cap la veu forta i convençuda, amb la que sempre imagine a Vicent Andrés Estellés recitant-la. 

Un dia vaig tornar a casa i ja no estava, la corrent de la cuina l'havia fet despegar-se de la freda porta de la meua nevera. Vaig decidir guardar-la amb mi, per sempre. I ara la rescate per a que sempre hem puga acompanyar, allà on vatja. :)

   Propietats de la Pena, Vicent Andrés Estellés

      Assumiràs la veu d'un poble,

      i serà la veu del teu poble,

      i seràs, per a sempre, poble,

      i patiràs, i esperaràs,

      i aniràs sempre entre la pols,

      et seguirà una polseguera.

      I tindràs fam i tindràs set,

      no podràs escriure els poemes

      i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents,

      i tu sols estaràs despert,

      i tu estaràs despert per tots.

      No t'han parit per a dormir:

      et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble.

      Tu seràs la paraula viva,

      la paraula viva i amarga.

      Ja no existiran les paraules,

      sinó l'home assumint la pena del seu poble,

      i és un silenci.

      Deixaràs de comptar les síl.labes,

      de fer-te el nus de la corbata:

      seràs un poble,

      caminant entre una amarga polseguera,

      vida amunt i nacions amunt,

      una enaltida condició.

      No tot serà, però, silenci.

      Car diràs la paraula justa,

      la diràs en el moment just.

      No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia,

      car la diràs honestament,

      iradament, sense pensar en ninguna posteritat,

      com no siga la del teu poble.

      Potser et maten o potser se'n riguen,

      potser et delaten;

      tot això son banalitats.

      Allò que val és la consciència de no ser res sino s'és poble.

      I tu, greument, has escollit.

      Després del teu silenci estricte,

      camines decididament.