12 jul. 2010

Sobre clans, tótems i senyals....



Apenes fa una setmana que vaig acabar les oposicions per a ser professora de Història de l’art, Geografia i Història. Un procés selectiu, costós i injust que m’ha deixat la sensació de saber menys del que pensava, a pesar de ser conscient de que els meus coneixements han augmentat, o com a mínim s’han reactivat.
Fa una setmana estava eufòrica pel simple fet d’haver ficat punt, encara que no un punt i final, a aquest any d’estudi i dedicació. Uns dies després començava a dubtar dels fruits d’eixe treball i al poc de temps m’enterava que havia suspès. Com era d’esperar m’he sentit perduda, de nou en mig d’una etapa transitòria que s’allarga cada vegada més, en el camí per trobar el meu lloc en la vida.
Uns anys enrere segurament havera pensat que encara no era el meu torn. Que tot té el seu motiu, i que si ara no havia pogut ser tal vegada era perquè una altra cosa tenia que passar. Però està vegada no ho vaig recordar, m’estava empenyant en martiritzar-me per no seguir el “curs natural” de la vida: estudiar, treballar i començar a ser algo en la vida....
En estes semivances permanents he començat a llegir el llibre de “El Clan del Oso Cavernario”, i avui he recordat que jo creuia en el curs personal de cadascú, i per tant en el meu en particular. Al clan és fica de manifest la ment quadrículada que de vegades seguim tenint els humans, ja que els seus dirigents prefereixen atendre’s al conservadurisme i a la seguretat que els dóna recoltzar-se en les tradicions abans que permetre’s l’osadia d’innovar i canviar les lleis.
Igual que hem passa a mi, que hem resulta més fàcil seguir el que suposadament  he de fer, abans que plantejar-me alternatives novedoses. Perquè encara que reconec en mí una espècie de tótem (el del parotet) amb una força transmisora dels coneixements passats, no puc obviar les oportunitats que hem regala la vida, com les que se m’han presentat per a aquest estiu, dos grans experiències que podrien canviar-me de cap a peus.
Es per aixó que com a tasca per aquest estiu vullc ficar-me a observar el meu voltant, per a saber detectar les senyals i les oportunitats que se’m presenten, per tal de fer que el camí que he de recórrer siga el més fàcil, agradable i gratificant possible, per tal d’evitar sentir que estic desaprofitant el meu temps.

En 5 dies estaré pujada en un avió per a creuar l'Atlàntic cap a República Dominicana i després tornaré cap allà de nou a un curs d'Anglés a Toronto. Així que este estiu este bloc es convertirá en la meua llibreta de viatge.

Comença el conter enrere....

Publicar un comentario