L’Aleph

Solament el fet d’escriure les lletres que formen la paraula ja em produeix una sensació estranya. Si ho intente analitzar em senc afligida, com en mig d’una immensitat en la que estic trista, cohibida, però al mateix temps tranquil·la i en pau.  

L’Aleph és l’últim llibre que Paulo Coelho ha escrit i que jo vaig llegir fa uns mesos en un moment especial; un moment escollit pel destí per a què l’última obra de Coelho arribara a mi. I és per eixe mateix motiu que m’ha costat tant escriure sobre el que vaig sentir.

Un viatge llunyà a través de les profunditats del nostre jo, que parla de la vida i de la mort, del present, del futur i del destí, per arribar a comprendre que allò que escapa al nostre enteniment no s’ha d’intentar entendre, simplement s’ha de sentir.

Perquè cada persona que passa pel nostre costat allunyant-se de nosaltres, cada alè que s’apaga poc a poc fins extingir-se, no desapareix mai de la nostra vida. Cadascú de nosaltres ocupem un lloc des de què respirem per primera vegada, un espai que mai podrà estar buit encara que no l’ocupem físicament.

En aquesta novel·la l’escriptor brasiler fa un paral·lelisme de la vida amb un tren de llarg recorregut, concretament un transiberià, que el porta a un viatge que ell fa seguint les seues intuïcions sense entendre massa bé perquè. Un tren on les persones ocupen diferents vagons i de vegades estan incomunicades perquè no podem passar d’un vagó a l’altre, però que estan lligades des del moment en què comencen el viatge junts, com en la vida real que encara que no les podem veure, sabem que sempre estan prop.